A la sessió del dimecres 22 d'octubre del 2008, vam comentar La tortuga gigante de Galápagos de Rebecca Dautremer. L'opinió general va ser que aquest llibre no ens havia agradat: havíem trobat la història molt estranya, difícil d'entendre pel nostre compte. Els dibuixos (tot i ser molt ben fets) ens havien semblat foscos i complicats, el llibre no ens havia divertit molt, i en alguns casos ens havia avorrit obertament.
Malgrat aixó, al llarg de la sessió del Club de Lectura del Gomet Verd, un cop tots havíem exposat el nostre punt de vista i opinió personal, en vam anar treient l'entrellat. Així doncs ens vam adonar que els dibuixos eren estranys perquè reflectien una representació teatral. Hi apareixien actors disfressats de personatges que tornaven a disfressar-se damunt del seu vestuari. Aquí rau la ficció que crea l'autora: fingeix que assistim a una representació real que va tenir lloc l'any 1800 i escaig. Un cop descoberta la "trampa" ens va resultar més senzill accedir als diferents acudits o situacions còmiques que planteja La tortuga gigante de Galápagos. Fins i tot vam repassar l'interior de les cobertes, comparant els suposats actors de Broadway amb els seus referents reals, vam localitzar una crítica teatral a l'interior d'un diari, vam comentar els noms del repartiment imaginari, vam repassar la biografia boja del suposat autor real, vam llegir la carta del maquinista del teatre i vam contemplar la disfressa de tortuga gegant amagada al final del llibre.
Tot i que l'opinió general va continuar sent desfavorable, el fet d'entendre els gags ens va permetre disfrutar una mica més la lectura. Fins i tot vam acabar representant algunes de les escenes del llibre i taral·lejant la cançó final. També vam fullejar altres llibre de Rebecca Dautremer, més senzills. Vam concloure que els llibre que als adults els encanten per als nens, no són necessàriament els llibres que els nens prefereixen.
La tortuga gigante de Galápagos és un títol que, malgrat la seva aparent simplicitat, amaga múltiples bromes que el fan complex. Els nens dónen per cert tot allò que apareix imprès i en aquest cas necessiten un adult, que hagi entès la trampa, per poder gaudir dels acudits o llegir en veu alta les escenes.